S’ho va rumiar molt, abans d’engegar la màquina. La llum tènue il·luminava un bany enorme. Obrí l’aigua calenta perquè el vapor impregnés l’ambient fred amb una delicada xafogor. Només sentia el soroll de la màquina i el raig d’aigua calenta que queia a plom. Es despullà i apartà el baf del mirall amb una mà. Agafà una altra vegada la màquina i se la passà primer pel clatell. També caigueren els laterals. L’èxtasi arribà quan se la passà pel centre del cap. S’acaronà la nova testa i mil fragments de cabells sortiren disparats per l’aire humit, s’engaxaren a les rajoles de la paret. Es ficà a la dutxa i tancà els ulls sota l’aigua. Es tocava la testa i gaudia de tots els cabells mullats, tallats i esquilats, com qui acaba de néixer. El xampú el penetrà per tots els porus capil·lars. Acabà d’eixugar-se. Sortí de la dutxa i marxà a dormir.
A l’endemà, va veure que en queia terra, de la seva nova testa. De fet, hi veia brotar petites fulles verdes. Es mirà al mirall, espantat. S’espolsà el cap amb petits cops al clatell. Efectivament, era terra. Corrents, va anar a l’habitació. Comprovà que el seu coixí anava ple de trossos de terra. N’ensumà un parell. Feien olor de terra mullada, d’una pluja fina i adient.
Quan el descobriment deixà de fer-li por, i després de recollir els trossos que havien caigut per posar-los en un gerro amb flors, intentà treure profit d’aquesta nova circumstància. Baixà al carrer i comprà llavors. De tomàquets, de cogombres i de patates. Aquella mateixa nit, es va rentar els cabells amb el xampú de sempre, i es va col·locar les sis llavors al cap. No sabia si havia de fer pressió, però el seu cap trigà cinc segons a xuclar-les, literalment. Les notà penetrar al cervell, i marxà al llit un altre cop. Estava convençut que, en arribar la collita, en trauria bons beneficis.
Així fou com, dos mesos més tard, dels seus cabells, que ara ja eren llargs i sorollosos, en sortien tres patates, quatre tomàquets i un cogombre ben gros. Va escriure un anunci al diari.
Per només cinc euros, oferia un fantàstic lot de verdures ecològiques. Un comprador n’oferia deu per tot el paquet i ell no era estúpid. Venut. Comprovà que el seu compte corrent havia rebut la transferència, i comprà una caixa d’enviament postal. Emplenà les dades del comprador, enganxava els segells al cartó. S’arrencà les verdues del cap i, com que estirà massa fort per arrencar-se el cogombre, s’arrencà també un tros de pell. Morí a l’acte, es dessagnà i omplí la caixa on hi havia les verdures de la seva sang.
Aquest fertilitzant era l’excusa perfecta perquè les verdues canviessin genèticament. Creixien set centrímentres per dia. Al cap d’un any, la casa va rebentar, i es formà un sarau bestial al barri, que es concentrava davant el portal per veure aquelles verdures gegants de color de sang. Les autoritats públiques van tenir ràpidament un problema. Aquelles monstruositats creixien més i més. Ningú no sabia que n’havien de fer, fins que un bon dia algú hi posà remei, que consistia a tallar cada peça de verdura en moltes porcions i donar-ne una de cada varietat a les famílies que passaven fam. El primer dia no volgueren compartir la nova riquesa, però encara així sempre en quedava un poc, de la peça, que anava creixent dia a dia. Cada tros nou era un brot verd i mai no es pansia. El ritme per menjar no era major que el ritme de creixement de les peces. Aclarida la qüestió, els nous propietaris van tornar a dividir-les per poder donar-les a les famílies que continuaven passant fam. Així és com s’extingiren del món les necessitats primàries.
I quan es va acabar la fam, vingueren tots els problemes de cop.
Autor: Rodrigo Mira
Revista AvinentesA 